Llibertat

Foto cedida per Fina Veciana

Divendres 13, tot sortint a tota pressa de la presentació de les novetats literàries a la Biblioteca Central, vaig tenir el plaer d'assistir a la inauguració a la sala Quatre del Museu de Reus, a la plaça de la Llibertat, de l'exposició que sobre el motiu de la llibertat, precisament, muntava un col·lectiu d'artistes reusencs, entre els quals amics com la Fina Veciana i el Lluís Sánchez-Abelló, i amb Albert Sedano, Lluís Llop, Myriam Arnold, Rosa Ciurana i Rosa Virgili Abelló.

Vaig tenir a més l'honor de participar-hi activament llegint un petit text que vaig escriure per a l'ocasió. Em van acompanyar amb les seves lectures la Montse Farrés, l'Anton Veciana, la Marta Magrinyà, el Lluís Gibert i dos membres més del Safareig Poètic, la Carme Andrade i l'Elena Giménez.

Us deixo el meu text, i aquí l'enllaç amb les imatges que va gravar Canal Reus i que conclouen amb una altra participació activa meva en la instal·lació que va deixar la Fina Veciana per a ús de tothom que s'hi volgués expressar.

LA LLIBERTAT

Primer quadre: un home porta una gàbia amb un moixó dins. Segon quadre, l’objectiu s’allunya i veiem que l’home que porta la gàbia amb el moixó és alhora dintre d’una gran gàbia.

Aquestes vinyetes, que vaig veure fa uns setmanes i de les quals no puc recordar l’autor, ens il·lustren particularment bé, com de vegades només poden fer les imatges, de la relativitat dels grans conceptes amb què ens manegem en la nostra vida. O sigui, de les idees que conformen el nostre marc conceptual, filosòfic si voleu, i que acaben determinant els nostres actes. Lliure es creu l’home que engabia el moixó, i potser s’hi creu també el moixó dins la seva gàbia.

Lliures tots ho som, però relativament, ja que els límits de la nostra llibertat, aquells barrots de la gàbia, se’ns tornen invisibles a còpia de tenir-los tothora davant nostre.

Hi ha vegades, però, que els intervals entre els barrots se’ns apareixen clarament visibles. O potser un forat inesperat, o una porta que s’obre de cop a la gàbia. Hi ha vegades que un vent sobtat s’escola dins els límits de la nostra confortable reclusió i respirem a fons i se’ns il·luminen els ulls.

Potser ens maregem, potser ens assalti la por. És el vertigen del que de cop descobreix que té ales i que les pot fer servir per anar més enllà del que el seu espai quotidià li permet.

Aleshores ens juguem la vida en l’aposta per la nostra llibertat. I sí, aleshores estem definitivament vius.