El preu més alt

El president Puigdemont va deixar ahir, al TNC una peça d'oratòria magistral, en presentar la proposta de llei de referèndum d'autodeterminació. Avui destaca l'ARA en portada una frase sota l'epígraf "Coherència": "És legítim que els riscos ens facin respecte, però desertar de la democràcia té un preu més alt". Coneixem els riscos, i fins i tot algunes conseqüències que ja han patit alguns dels artífex de l'anomenat procés, ja que l'Estat espanyol no s'està d'"advertir-nos", "instar-nos", "informar-nos" -mai amenaçar-nos, és clar, això només ho fa el dimoni independentista-. Però també coneixem el preu més alt. El coneixem bé, ja que a data d'avui continuem sent espanyols i sabem el que és viure en un Estat que ha fet de la democràcia una trista pantomima, una pura façana, una tramoia per a encobrir un autoritarisme i un servilisme mesell -les dues cares de la mateixa moneda-, a què han abocat tantes renúncies des de la glorificada Transició.

A l'Estat espanyol això li funciona. Té una població notablement acomodada a aquesta faramalla. I funciona, amb comptades excepcions, des de fa segles. És una part indisociable de la seva cultura política, una cultura que xoca, ha xocat i tant de bo deixi ja de xocar amb la nostra cultura. No hi ha democràcia sense llei, diuen els jerarques del PP i els seus companys partits adlàters o lacais. I ho esventa el monarca, el que representa la tradició d'aquell "la palabra del Rey es ley" de la Corona castellana, tan diferent de la tradició pactista de la Corona aragonesa. Algunes tradicions són dures de superar. Sobretot quan han estat reblades a sang i foc periòdicament durant els segles. La memòria no ha de viatjar gaire lluny. Els nostres pares ho van viure i veure directament.

Aquest preu que paga una part del poble espanyol, la que dòcilment manté les consignes d'aquestes privilegiades castes avui encarnades en partit aparentment imbuït de constitucionalisme i santa fe democràtica, és simplement el preu de renunciar a la pròpia llibertat.