Tornar a l'escola

Un atzar, si existeix l'atzar, em va fer entrar en una conversa fa uns mesos amb una coneguda, o saludada que es pot dir, a la qual coneixia com a mare de la mateixa escola on anaven les meves filles. Va resultar que aquella coneguda o saludada, l'Àngels, era mestra de l'escola on jo vaig fer tota la meva formació bàsica, i n'estava parlant en aquella conversa. Parlava de l'escola Prat de la Riba i com estaven en plena celebració del 100è aniversari de la seva creació.

El resultat, per fer-ho curt, és que em va convidar un temps després a participar en la marató de poesia que organitzen per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Que l'escola s'afegeixi ara a aquesta commemoració ja és un detall significatiu de com han canviat els temps, afortunadament, des que jo vaig ser-hi.

És clar, han passat cinquanta anys aproximadament, la meitat de la seva vida com a entitat, des que jo hi vaig entrar. I el país ha canviat molt, i sens dubte l'ensenyament, personificat en el jove claustre de professores -majoritàriament són dones- que ara el porta, ha estat una de les eines decisives per als canvis i millores que s'hi han produït.

Ho vaig poder comprovar in situ, assistint amb satisfacció a l'atenció amb què els nens i nenes escoltaven les lectures de poemes, i deixant-me acte seguit abassegar per l'allau de preguntes que em van fer els alumnes de 6è, els que deixaran aviat l'escola, sobre els meus records del temps en què vaig ser-hi.

L'escola va viure en aquells anys, els meus com a escolar, també una transició. Del vell claustre de mestres ancians -o a mi m'ho semblaven tots, llevat d'un director prou jove del qual guardo un bon record, el Sr. Fusté-, a un període de canvis i implantacions d'un nou sistema, aquella EGB que desembocà en el BUP, que la van fer sensiblement més oberta, tot i que encara segregada per gènere -llevat d'un any, experimental, que em va tocar viure-.

L'edifici benemèrit que va dissenyar el gran arquitecte municipal Pere Caselles està avui molt més ben conservat. Em va donar la sensació que ara ha pres color, mentre que jo l'havia viscut gris, tancat, barrat a la ciutat per un alt mur, sense contacte amb el trànsit i el bullici de les rodalies del Mercat Central.

També els infants em van semblar molt més desperts, oberts i curiosos del que nosaltres érem.

Tornar a l'escola va tenir el regust agredolç de l'estranya nostàlgia d'una infantesa que sempre ens deixa el bon record de tot el que descobrim permanentment, barrejada amb la memòria de tants instants que un caduc sistema docent, ultracatòlic i repressiu, em va deixar. Però sobretot va acabar amb l'alegria de trobar un ambient molt diferent, una fornada de mestres autèntics que semblen gaudir de la seva vocació i contagien ganes de viure-la, i un alumnat que comparteix amb entusiasme aquest projecte d'ensenyar i ser ensenyat.

Li estic molt agraït a l'Àngels i les seves companyes, i els seus meravellosos alumnes, per haver-me permès compartir aquesta experiència.

I moltes gràcies també a l'Àngels per la cessió de la fotografia.