Parlant amb Strawinski

Nèstor Giménez, un reusenc que es projecta ja al món malgrat la seva joventut de trenta i pocs anys, va estrenar anit una obra que amb justícia mereix ser la seva consagració com a artista, com ell deia en acabar el concert amb el mateix to de broma amb què va esquitxar la seva interpretació. La broma obeeix al fet que aquest és el títol de l'obra, que neix de l'encàrrec de l'Auditori de fer una adaptació al llenguatge jazzístic de "La consagració de la primavera",una de les obres majors d'un dels compositors majors del segles XX, Igor Strawinski.

Parlar de tu a tu al geni rus i en concret a aquesta obra de tan alta intensitat i densitat pot semblar una temeritat, però -ara el Nèstor em matarà- ell ho va fer, portant-lo lògicament al seu terreny i al seu propi llenguatge. I ho va fer amb una inspiració absoluta, una saviesa sorprenent -encara em sorprèn, sí!- i una convicció només a l'abast dels grans. I els grans són humils, com va demostrar ell mateix en les seves profuses explicacions entre part i part, entre tema i tema.

Nèstor es va saber arrelar en el que coneix, en la seva proverbial modèstia, i en la complicitat d'un bon grapat d'intèrprets joves d'exquisida tècnica que són també els seus amics -una enlluernadora generació que ha sortit de l'ESMUC-. Amb aquesta Nèstor Giménez Orchestra de vint-i-dos músics d'immens talent -als quals va regalar abundant solos -que no es va concedir en canvi a ell mateix a penes-, va armar una obra sòlida, brillantíssima i també complexa, però que l'orquestra va desplegar sota el seus dictats com si es tractés d'un joc, relaxat i fluid com mereix ser el jazz. El resultat és senzillament excitant, emocionant, espectacular. No trobo els adjectius necessaris per definir el que a mi, i crec que a la major part de la sala 2 de l'Auditori plena a vessar, ens va fer enlairar en una experiència inoblidable. De vegades vibrant fins al'esclat de pura energia, de vegades juganera i enganyosament senzilla, aquesta "Consagració" és una pura delícia.

Hem de dur aquesta obra a Reus, ara que som en plens fastos de la capitalitat cultural. Una ocasió tan immensa per tal que la ciutat presenciï i honori el que està fent un dels seus fills per l'escena nacional -i internacional- no es pot deixar passar de llarg.

Que el Nèstor és el meu nebot, que no l'he vist néixer però sí créixer, com a persona i com a músic, no em fa menys objectiu, em sembla a mi, per valorar la seva obra, perquè és una valoració que comparteixen gent molt més entesa i experta que jo. Tot i que el jazz en general, i obres monumentals com aquesta en particular, és un llenguatge que em fascina, sé que aquesta fascinació neix de la meva incapacitat d'indagar-hi a fons, de copsar tot allò que per a mi resulta impenetrable i que els músics com el Nèstor -com els seus amics Joan Terol, Adrià Plana, Vic Moliner i tot el llarg etcètera d'anit- saben fer senzill. Com un petit i modest tribut, un sacrifici a ran de terra que ens permet als mortals assistir a manifestacions del que sense embuts podem denominar sagrat.

Fotografies: Aleida López