Artparador: cultura entre amics
Ahir vaig assaborir aquest ideal de conjuminar un deure amb un plaer. El deure de fer costat a la singular i excepcional tasca d'un llibreter que ha bastit del no-res un cau de cultura i art a Manresa, la Papers-Contenció Poscavourià, i el plaer de compartir unes fantàstiques hores amb un amic, el Joan Lluís Joan Lluis Sagués Alvarez, i la colla de genials artistes que han constituït una veritable xarxa de talent al seu voltant.
Moltíssimes gràcies, Joan Lluís, per convidar-me!
I gràcies també a Toni Trashtorno, que va estar al peu del canó en la part tècnica, i per la foto seva que m'he pres la libertat de reproduir aquí.
Us passo el text introductori de les lectures que vaig fer ahir. La meva modesta aportació a 12 hores d'amor a la cultura.
Fa unes setmanes em vaig trobar un dels personatges del meu llibre de contes. Per dir-ho bé: amb la persona que em va inspirar un dels personatges que tracen interseccions amb d’altres dins el llibre. Jo anava un bon punt apressat, però ell tenia algunes coses a dir-me, i les va anar desgranant, calmadament, reposadament. És una situació anàloga a la que descric al conte.
Unes hores després, jo ja tornava de la cita que m’acuitava, i me’l vaig tornar a trobar. Jo ara, sense res que m’urgís, estava disposat a escoltar-lo tranquil•lament. Però ara ell era el que tenia pressa. Segons em va dir, barbotejant amb un cert atabalament, havia d’arribar a una botiga per no sé quin problema amb el seu rellotge abans que no tanquessin.
Què havia passat en el petit interval en què les agulles dels nostres respectius rellotges havien donat a penes dues voltes sobre el seu eix? Només el temps?
I què va fer que coincidíssim a dos punts diferents de la ciutat en tan breu lapse de temps? El pur atzar?
Com va dir Jonathan Franzen, l’escriptor de contes no té un refugi on amagar-se. Quan el relat és a punt d’acabar, si no tens res a dir, el lector ho sabrà.
Un conte és un combat a cos a cos amb els personatges, o el personatge, perquè aboqui un mínim de llum de veritat sobre el món. Si el personatge queda definitivament velat per l’ombra, el conte ha fracassat.
Un poema és un intent de captar una llum que ha sorprès el poeta en un moment en què ha estat especialment amatent a rebre aquesta veritat. Sovint, aquest estat és purament inconscient, contra la mateixa voluntat del poeta. I sovint, la llum es queda en una fugaç i incerta besllum.
Això que ara sentireu, si teniu la paciència d’escoltar-me, és el resultat d’un exercici: la selecció atzarosa de fragments de successius relats dels que conformen el meu llibre “Interseccions”, encreuats amb poemes meus mitjançant la recerca aleatòria feta a partir d’alguna de les paraules que componen el text, als arxius dels poemes que tinc desats al meu calaix (llegiu-hi ordinador).
