La mirada ascètica d'Eugeni Fabregat

El proppassat divendres vaig tenir el goig d'assistir a la inauguració d'una exposició col·lectiva en la qual participa el meu amic Eugeni Fabregat.

L'exposició, a la Sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus, forma part d'un cicle programat per un jove i engrescador comissariat format per Rebeca Pujals, Aida Marín i Clàudia Egea, al voltant del tem "Ataràxia, contra l'era de l'excés".

Aquesta és la part tercera i final, articulada al voltant del concepte Ascesi, i la integren les fotografies de Gemma Valls i les obres de Leonardo Escoda, Josep Salmerón i l'Eugeni. Tots ells d'ascendència tortosina.

L'exposició és variada i densa en reflexions i significats, una mica paradoxalment, ja que la lluita de tots quatre artistes en aquesta ocasió és contra l'excés de significants que ens atabalen en el dia a dia, com un brogit de fons que ens impedeix la veritable percepció de significats profunds.

Estarà oberta fins a l'1 dabril. Feu el que pugueu per no perdre-us-la!

Us reprodueixo el text del propi Eugeni que acompanya l'exposició, i que no té pèrdua:

L'ASCÈTICA COM A RESISTÈNCIA Foucault posa al descobert un noutipus de pregunta en la filosofia moderna i contemporània que consisteix en una interrogació crítica, en una «ontologia de nosaltres mateixos» en el present, en una exigència de transformació d'un mateix en el pensament com en la vida. La cura de sí es presenta com a exigència i com a força de creació de nosaltres mateixos i del nostre món. Per tant, l'objectiu no és el de descubrir què som, sinó rebutjar el que som. Hem d'escapar de nosaltres mateixos per ser diferents . La tasca, per tant, no consisteix a descobrir el que som, sinó a rebutjar el tipus d'individualitat que se'ns ha imposat durant segles. Aquesta actitud de resistència intima de la qual parla Foucault, pot representar perfectament l'ideal ascètic perquè apareix com un desig de renovació, com un reinici que, necessàriament, ha de començar amb una actitud de negació: negació del món i d'un mateix per poder, a partir d'aquest zero absolut, concentrar-se en la creació de les condicions més favorables per ser. Una acció adreçada a la transformació d'unmateix que es tradueix en un canvi de la manera de viure i, per tant, de veure el món. En aquest context, la tasca artística també ha de ressituar-se en una actitud que porti al qüestionament i la revisió de les regles del joc, amb la finalitat d'obrir un nou marc que ofereixi una major capacitat per habitar una realitat que és insuportablement confusa i fugissera. L'obra que es mostra participa, en alguna mesura, d'aquest esperit de resistència del que ens parla Foucault. Una resistència que vol reivindicar i donar visibilitat a tot allò que habitualment queda amagat o marginat de la quotidianitat de la nostra existència. Però , per poder començar a treballar, s'han d'instaurar unes condicions elementals que passen per una renúncia prèvia. Per aixòl'obra té una clara vocació reduccionista que es materialitza en una tendència al buidament , a la negació, a la supressió de tots aquells elements que no siguin essencials. El resultat condueix al despullament de la imatge, en la cerca d'una superfície que apareix com un desert, com un buit que pretén, com faria Beckett en el camp literari , escapar del determinismo dels significats. Aquesta renúncia a la significació, a l'expressió, posa l'accent a l'escolta, escolta d'allò singular, de l'inefable i ininterpretable. En despullar-se de significats representacionals, l'obra d'art pot adquirir un altre significat, en el qual l'absència es converteix en el més important .L'essencial és llavors el no estar, l'absència, el silenci, el no-res. L'obra es concep com un refugi, com la cabana mítica que ens proporciona un espai que ens permet retrobar-nos amb la soledat i el silenci, que ens permet recuperar l'autèntica cadència del temps. Un espai poètic de reflexió i regeneració per aconseguir ,com deia Stravinsky referint-se a la música, "restablir el silenci del món". Veure el món com és, assumir el seu caòtic desordre constitutiu, no pot ser, per tant, sinó el resultat d'un ardu treball de neteja prèvia i destrucció sistemàtica. La mirada innocent, capaç de comprendre el que hi ha, no és mai un punt de partida, sinó d'arribada.