Històries de mar, d'Ignasi Revés

Ahir divendres vaig tenir el plaer de participar a la presentació del nou llibre del meu amic Ignasi Revés, les "Històries de mar de la Costa Daurada i del Delta de l'Ebre". Es tracta d'una veritable joia que recull testimonis de gents del mar de tota la costa que va de Calafell o les Cases d'Alcanar. Obeeix a l'encàrrec dels entusiastes editors de la Bisbal de l'Empordà, Xavier Cortadellas i Judit Pujadó, que duen el segell Sidillà. Mai em cansaré de reconèixer i agrair la tasca impagable de totes les persones que estan tirant endavant totaaquesta constel·lació de petites editorials que operen el miracle de continuar amb la publicació de llibres en català.

La presentació, a l'àmplia sala del Centre Cívic Llevant, al barri on viu i treballa l'Ignasi, a reus, prop de mar però sense tocar-lo, va anar a càrrec del'editor Xavier, de mi mateix i del'Ignasi per tancar, amb el suport d'unes projeccions d'una vintena de fotos dels veritables protagonistes de les Històries demar, les persones que les han narrat a l'Ignasi. Ah, i va haver temps per unes intervencions d'alguns del concurrents.

Us passo un extracte de la meva intervenció, que estava centrada, tanmateix, en la lectura de passatges del llibre que il·lustraven les meves apreciacions:

A Històries de mar podreu trobar històries. El títol no enganya, històries relacionades amb el mar, i acotades a la zona més o menys precisa que es coneix com a Costa Daurada i la del Delta de l’Ebre, des de Calafell, al nord, fins a les Cases d’Alcanar, al sud. Trobareu històries de tota mena, però totes amb un denominador comú: es refereixen al mar, si bé amb aproximacions diverses . Des del seu mateix interior, aquest que els homes de terra endins (com de fet ho som l’Ignasi i jo) mirem amb respecte, i que els homes de mar es miren amb tant o més respecte, o des de la costa, de vegades des d’una certa distància.

Sempre, però, és omnipresent el mar. Sovint, es tracta d’històries de pescadors, les gents que més es relacionen i conviuen amb el mar. Històries que ens arriben després de ser escoltades, recollides, transcrites i servides per l’autor. Evidentment, això suposa haver fet una tria.

La tasca pacient de bon oient (millor dit, escoltador) de l’Ignasi es transforma després en la seva manipulació dels fruits de la col·lecta de les històries perquè ens puguin arribar tan fresques i vives com a ell li han arribat, com el peix que han extret els pescador i que els mitjans de transport porten molts quilòmetres terra endins abans que no perdin el seu gust original. De vegades arriben transmeses des de la comunicació oral a través de diverses generacions, d’altres des de la narració dels mateixos protagonistes encara afortunadament vius.

La gràcia del recol·lector respectuós, el resultat d’aquesta tasca pacient, és transmetre-ho sense que es perdi la fidelitat a la tradició oral. Això ho fa intentant respectar, dins de la correcció, el llenguatge de les gents de mar que li els han transmès, les seves varietats dialectals i en ocasions els seus barbarismes, les seves dites locals, etc. Aquest és un dels grans tresors del llibre, la recuperació d’aquestes parles locals que proporcionen veritables troballes, en molts cases relíquies d’una forma de parlar que probablement està destinada a extingir-se. Cal agrair l’esforç de l’autor per recollir-les i, en alguns casos, explicar-les amb notes a peu de pàgina.

El llibre, tanmateix, és molt més que una transcripció de testimonis de gents del país. Conté l’acurada, precisa i concisa prosa de l’Ignasi Revés, que els que el conegueu pels seus anteriors indispensables llibres no estranyareu de cap manera.

L’estil de l’autor,, és molt similar al que li atribueix a alguns dels seus narradors orals: una veu segura i contundent que fila les frases amb estil i precisió. O, referint-se a l'Antoni Mas, el vila-secà que vam tenir l'honor de tenir present, "quan explica una història, la forja. Descriu el paisatge i el clima. Anomena els personatges i n’estableix el parentiu. Informa de quin poble són, d’on vénen, per on passen i on van. I els posa veu. A cada un, una diferent. D’aquesta manera, quen l’Antoni parla, qui escolta no només rep una contalla. Rep una visió de conjunt”

Les històries, hem quedat, no s’allunyen del mar. Però què seria del mar sense els homes? Els homes que el contemplen, que hi somien, que el temen i, a la fi, en queden definitivament enamorats dels seu misteri. L’home, animal narratiu, sempre ha quedat meravellat pel mar, les grans civilitzacions que coneixem han estat acarades, en la seva majoria, al mar, a la seva ambigua condició bivalent de frontera i medi o mitjà per al viatge.

La contemplació del mar, el mar per si sol, fan especials els homes? Els fan més filòsofs?

Si hem de creure’ l, i l’hem de creure –que s’ha guanyat el crèdit-, els homes de mar són poc donats a la fantasia, a elaborar els mites i llegendes que en canvi formen un sostrat essencial de la civilització. Però tenim mostres abundants en aquest llibre de la seva capacitat fabuladora, i especialment de la seva capacitat de generalitzar en clau d’experiència humana universal a partir de les seves experiències singulars. Les històries, en definitiva, serveixen per establir la memòria col·lectiva a partir de les quals elaborem els mites, les llegendes que ens expliquen com a espècie, que ens connecten al món que ens han creat i que anem, generació a generació, recreant.

Ho ha explicat tot, l’autor? De ben segur, no. Probablement hauran quedat moltes històries al seu sarró d’explorador i recol·lector. Per recuperar-les, tal vegada hàgim d’estar amatents a l’eloqüència de l’Ignasi com a bon conversador que els que el coneixeu sabeu que és. Si és possible, davant d’un bon esmorzar a una taula ben parada. No gaire lluny del mar.